Segurament acostumats a escoltar la música de percussió en un altre context, en una funció més d’acompanyament, el d’aquest dilluns 1 d’agost vespre al Claustre del Seminari de Ciutadella, amb aquests instruments com a protagonistes de totes les composicions, fou un concert sorprenent i a la vegada espectacular, també per la qualitat i sincronització del duet que l’oferí i en una diferent i innovadora aposta de Joventuts Musicals per al seu Festival de Música d’Estiu. Açò amb un públic que anava de sorpresa en sorpresa, a quina més agradable, i que des del principi fins al final es deixà endur per la proposta i disfrutà d’aquest espectacle que poques vegades es té l’ocasió de sentir a Menorca.
En un concert que anà de menys a més, i potser amb una segona part fins i tot més rica en matisos i coloracions, Cayetano Gómez i Manuel Alcaraz feren un recorregut per un variat repertori de la percussió, passant per diferents estils (des del rock fins al tango i també pel minimalisme, els aires llatins i la música electrònica i contemporània, per exemple) i mostrant la multitud de possibilitats tímbriques que poden tenir instruments com la marimba o el vibràfon. Açò a més a més, encara que sembli de factura impossible, d’altres com les maraques o els tambors compartits. I, tot plegat, utilitzant en la majoria de peces fins a quatre baquetes cadascun dels dos percussionistes, desdoblant-se i semblant que entost de dos fossin quatre, i més, sobre l’escenari.
En aquest viatge per les diferents cares de la percussió que també fou el concert en el seu conjunt, una de les peces que segurament deixà més sorpresos als espectadors, açò en un sentit positiu, va ser ‘Temazcal’ de Javier Álvarez al final de la primera part. Després d’una pausa una mica més llarga entre composició i composició, i amb els dos músics fora de l’escenari, començà a sonar música electrònica (en ‘playback’) com a fons, apareixent just després només un dels dos, Cayetano Gómez, amb unes maraques veneçolanes a la mà. Com un qui no fa res, el músic s’incorporà a la peça fent sonar les maraques al seu ritme, de tal manera, inquietant en algun moment, com si entrés en una mena de ‘trànsit’ i s’esforçés per fugir de qualque cosa, amb les seues mans vibrant de manera superlativa per donar els variats sons als instruments i per arribar a un final feliç al més pur estil caribeny de ritmes divertits.
O també ho va ser sorprenent, a la vegada que ben agradable, el principi de la segona part, en què tot d’una sense dir-ho, enllaçaren dues peces seguides: ‘Silence must be!’ de Thierry de Mey i ‘Canto ostinato’ de Simeon Ten Holt. La primera d’aquestes composicions és una obra per a director sol on, fent teatre i en silenci, Manuel Alcaraz gesticula com si fos un director d’orquestra, sense cap instrument i al principi sense cap música que s’escolta. És poc després que a la interpretació s’hi afegeix una banda electrònica en ‘playback’ i la direcció mímica continua. La peça que s’enganxà a aquesta altra, el ‘Canto ostinato’, és una adaptació per a marimba i vibràfon que inicialment va ser escrita per a quatre pianos amb una durada d’hora i mitja. Lògicament, al concert, la seua durada, d’una música minimalista i aposta repetitiva, quedà reduïda a uns pocs i hipnòtics minuts propers al ‘new age’.
A tot açò, el concert havia començat amb la divertida obra d’aires llatins ‘Losa’ d’Emmanuel Séjourné, sense cap altra pretensió que la de rompre el gel i on ja es començà a intuir el camí que es seguiria, amb la marimba i el vibràfon com a protagonistes. I continuà amb l’Eight on 3 and nine on 2’ de Robert Marino, amb un impressionant ‘solo’ de bateria entre els dos músics a través de dues baquetes cadascun i tocant fins a tretze tambors compartits, i amb ‘Shadja’ de Raquel García-Tomás, de ritmes orientals inspirats en la Índia i amb la incorporació d’una cadena al vibràfon per tal d’aconseguir, encara més, uns inverosímils i finíssims sons metàl·lics.
El final del concert de Cayetano Gómez i Manuel Alcaraz, açò després de la jazzística ‘Toccata’ d’Anders Koppel i del tango ‘Café 1930’ d’Ástor Piazzolla duit al terreny de la marimba i el vibràfon (que feren de guitarra i de flauta), va ser protagonitzat, no deixant encara de sorprendre al públic, per l’únic ‘bis’ de regal que va venir després dels molts aplaudiments dels espectadors: els ‘Recuerdos de la Alhambra’ de Francisco Tárrega, obra escrita originalment per a guitarra clàssica i on, sobretot el vibràfon, aconseguiren també uns sons espectaculars, fent tremolar les notes a base de tocar-les vàries vegades seguides i bastant ràpidament.
Després d’aquest tercer concert, el Festival de Música d’Estiu arribarà al seu equador particular i tornarà a l’escenari al teatre de Calós de Ciutadella (no al Claustre del Seminari, on s’ofereix la resta de concerts) el proper dijous 11 d’agost a les 21.30 hores. I serà amb un dels concerts sens dubte més esperats d’aquesta edició, el que oferirà l’Orquestra de Cambra Illa de Menorca amb una formació de 33 músics i amb la direcció del violoncel·lista alemany Leonard Elschenbroich amb la ‘Simfonia núm. 2 op 36’ de Beethoven com a peça estel·lar del programa.