El 17 d’octubre va fer trenta anys que Samaranch com a president del COI, va proclamar Barcelona com ciutat organitzadora dels Jocs Olímpics de 1.992, noticia rebuda amb alegria per la majoria de barcelonins que consideraven allò com un gran esdeveniment , com així va ser, ja que l’acte inaugural d’aquells jocs ha servit de mirall per tots els Jocs que s’han fet després i els ha sigut molt difícil igualar-lo. Jocs que varen contribuir a canviar la fesomia de la ciutat, una ciutat marinera que vivia d’esquena al mar. Tothom es va posar a treballar perquè els Jocs fossin un èxit, una fotografia de l’època d’Agustí Carbonell a El Pais ho descriu molt bé. En una menorquina de nom Mare Nostrum, es veuen remant amb la mateixa direcció a Samaranch, President del COI, Jordi Pujol, President de la Generalitat (CIU) Pasqual Maragall, Alcalde de Barcelona (PSC) Narcís Serra, (Vicepresident del Govern Central (PSC ) Román Cuyás, President del CSD i Josep M. Abad, Conseller delegat del COOB, tots units per un projecte comú, encara que Jordi Pujol reconegués amb declaracions posteriors, que donar suport als Jocs donaria el poder municipal de Barcelona al PSC per unes quantes legislatures, Pujol va anteposar el creixement de Barcelona als interessos de partir, ja que es podien boicotejar els Jocs des de la Generalitat, per aconseguir uns quants regidors més a l’ajuntament, però fer-ho no era bo per Barcelona. Impensable una decisió així en l’actualitat.
El resultat va ser una Barcelona molt més moderna, oberta al mar, es varen recuperar totes les platges del litoral barceloní, que estaven separades dels barris per la via del tren del Maresme i una paret que impedia l’accés a la platja, des de la de Sant Sebastià a la Barceloneta fins a la de Llevant (antic Camp de la Bota, malauradament famós per ser a on el franquisme afusellava als que no pensaven com ells fins a començament dels anys cinquanta, passant pel que eren les barraques del Somorrostro) ara un espai de lleure recuperat per la ciutat.
Avui la foto del llaüt menorquí seria impossible amb la nova política, ja que (tornem al de sempre) molts dels que per edat no van viure aquell moment , diuen que és la fotografia de la corrupció i l’especulació , ho diuen els que remen en direcció contraria entre ells, els que es postulen com a futur i no fan res més que mirar enrere amb un revengisme malaltís, com l’alcaldessa de l’ajuntament de Barcelona que ha fet esborrar el nom de Samaranch d’una estàtua que aquest havia donat a la ciutat, argumentant-ho amb el passat falangista de qui va ser President del COI, (tornem a mirar encara més enrere, en vers de reconèixer la seva aportació a Barcelona) incomodant amb això a les persones que varen col·laborar pel desenvolupament dels JJ.OO. i havent que suspendre el dinar que hi havia previst com acte inicial per la commemoració dels trenta anys de proclamació de Barcelona com a ciutat olímpica.
Si Barcelona és el que és avui, és degut a transformació soferta per rebre les olimpíades que la varen posar al mapa mundial, la varen fer una ciutat atractiva, i fins i tot segura, tenir detractors trenta anys després majoritàriament per part dels que no ho varen viure, però que ara gaudeixen dels resultats, és la demostració que s’ha de protestar per tot el que s’ha fet aquests darrers quaranta anys, siguin les olimpíades, o la transició, tot fet malament. Ara també els molesta i critiquen el turisme que arriba a la ciutat, no és solament Menorca que vol els resultats econòmics del turisme, però sense els turistes, es veu que això passa arreu i en qualsevol època, ja quan es va fer a Barcelona l’Exposició Universal de 1.888 (segle XIX) Valentí Almirall, líder del catalanisme, ja n’era contrari dient en les seves cròniques, que l’Exposició crearia un accés de consumisme, perquè ompliria la ciutat de turistes, això dit al segle XIX, per tant, no hi ha res nou sota el sol.
Autor: Alfredo Benosa